Oh, Déu meu! Puc escriure el bloc des del meu iPod. És increïble tot allò que es pot fer amb un "smartphone" d'aquestos que hi ha actualment. He intentat escriure des d'ací perquè ja no tinc temps ni per encendre l'ordinador i escriure el bloc com Déu mana. Ara que sé que puc escriure-ho des d'ací, tractaré d'aprofitar aquestes últimes setmanes... Encara que en realitat, el temps no em sobra. Estem tot l'alumnat de 2n Batxillerat tremolant pels nostres últims exàmens, amb els que ens juguem la nota final, la nota que ens pot permetre entrar a la carrera i universitat on volem seguir els nostres estudis. Però a més tremolant per les PAU. Per una banda, tremolem perquè tothom ens recorda diàriament que la Selectivitat està arribant. Ja ho sabem, no fa falta que ens ho recordeu tant, gràcies.
Bé, parlant d'exàmens i de les PAU, demà tinc la segona part de l'examen de valencià. Aleshores, possiblement us pregunteu: què fa aquesta ací escrivint el bloc i no estudiant? Doncs perquè per una part puc practicar valencià per tindre fluidesa demà i perquè no és tan pesat com la literatura.
Parlant de les PAU també em recorda que això s'acaba. Prompte tornarem a un lloc on tot serà nou per nosaltres, on hi haurà que escomençar a acostumar-se dels hàbits d'un nou centre, i possiblement per alguns (m'incloc) a acostumar-se a una nova ciutat. He de dir que això em dona por però per altra banda pense que ha de passar, per avançar en la vida, hem d'adaptar-nos als canvis per més por que puga donar.
També s'ha de dir que trobaré molt, molt, però molt a faltar tot això, sobretot els amics i les amigues que he format al llarg d'aquestos sis anys, els companys i les companyes d'aquesta bona classe que som, encara que a molts d'ells encara no els conega molt pel fet que no hem tingut gaire temps per conéixer-nos. Els trobaré molt a faltar. Només de pensar que possiblement ja no els puga veure diàriament com faig ara o simplement veure'ls, m'entristeisc. No sé què faré el dia de la graduació, però emotiu serà, crec jo. A més a més, encara que puga paréixer impossible, trobaré a faltar els professors i professores, molts/es d'ells/es que seran recordats/des per les seues formes d'ensenyar-nos i sobretot per les seues peculiaritats (graciòses o no, que sé que totes elles acabaran formant part de les meues anècdotes i acabaran sent graciòses). També, per increïble que siga, jo sé que acabaré trobant a faltar aquesta "càrcel" que ara molts de nosaltres anomenem, jo sé que hi haurà molts moments en la meua vida que desitjaria tornar a aquestos moments, sóc conscient, més que res perquè tornaria a primer de la ESO per seguir amb aquesta "tortura" que molts diuen, però n'estic segura de que molts d'aquells que ho diuen, un temps després, també desitjarien tornar. En resum, trobaré a faltar totes aquelles experiències que han acabat sent simples records, que en són molts, potser massa per poder parlar-ne de tots en un futur.
No sé com he arribat expressant açò que acabe d'escriure, ha sigut una cosa espontània, però si seguisc, acabaré avorrint i jo plorant, i no vull (ha, ha, ha). Només una cosa més que dir: Diuen que una cosa bona s'acaba perquè comence una altra millor encara, ara em pareix difícil que puga ser veritat però no dubte que malgrat tot, sí que siga així. Fins a la pròxima!
