Un sol fill per família

En 1979, a Xina es va introduïr la política d'un únic fill per controlar la natalitat i intentar frenar el creixement de població que hi havia. La població actual de Xina és al voltant d'uns 1.350.000.000 habitants, fent que siga el país més poblat del món mentres que també és un dels païssos més grans ocupant el quart lloc.

Pareix molt sorprenent que es puga fer una llei d'aquesta manera, prohibint als residents que pugan tindre els fills que vullgan. Però, a pesar d'aquest arrabassament de llibertat, el 75 per cent de la població estava d'acord amb la política i la majoria de la població a més, desobeïa aquesta llei.

Per incumpliment de la llei, es posen multes a les families, les quals són bastants costoses. A més, la familia que ho incumpleix podria acabar sense treball. N'hi han hagut casos en que les dones, si es quedaven embarassades més d'una vegada, és a dir, "il·legalment", no podien eixir als carrers i si tenien la sort de que hi estiguessin embarassades en hivern, doncs eixien amb jaquetes voluminoses que impedien que la gent puguessi descobrir-les. A més a més, donaven a llum en la seua casa i havien de mantindre en secret que erén família si no volia abandonar-lo.

Per altra banda, cal dir que cap la possibilitat de tindre dos fills si el primer és xiqueta, per això hi ha tantes abandonaments de xiquetes ja que en Xina es valoren més els hòmens, que segons m'han dit és perquè de generació en generació les famílies volen que el cognom romangui molt de temps, i dic que han de ser hòmens ja que els fills, siga xic o xica, sòlament porten el cognom del pare. Aquesta última part es podria explicar millor amb un exemple (el meu cas): Els meus pares han tingut un fill i una filla (el meu germà i jo), els dos tenim el cognom del meu pare, Sun. En cas de que el meu germà tinga algun fill i jo també, doncs el fill del meu germà encara portarà el cognom del meu pare però el meu fill no. Per això és important el fet de que es tinga fills i no filles, encara que actualment ja no és tan valiós.

Una altra raó per la qual es preferia un xic que una xica era perquè al ser més majors, quan els fills es casaven; si era xic, es quedava en casa i portava a la dona, però si era xica, se n'anava de casa i anava a la casa del marit. O siga, que era como perdre una filla i això, clar, no era gens agradable. Però, hui en dia ja no sól ocórrer així.

Aquesta política ha donat solució, la tasa de natalitat ha disminuït bastant, de 5 naixements per dona a principis dels anys 70 fins a 3 naixements per dona als anys 80 i fins a 1,8 naixements per dona (és a dir: 1 o 2) en 2008. Però a pesar de que hi haja la política, encara hi ha un milió més de naixements que de morts en cinc setmanes.

Pels carrers de Xina, podiem trobar lemes amenaçadores que tractaven d'impedir i prohibir a les parelles tindre nombrosos fills, encara que abans eren molt menys optimistes que actualment.

Un gran problema que va fer la política d'un fill únic l'any passat va ser que 40.000 dones tinguessin que anar a Hong Kong per poder donar a llum en aquells hospitals.

Per una altra part, hi ha nombroses famílies que han immigrat cap a païssos occidentals amb la fi de tindre una vida millor tenint treball mentres que a més a més podien tindre més fills ja que aquesta política no influeix en aquestos llocs. Un clar exemple és el meu: Els meus pares ja han tingut un fill en Xina, cosa que si hagués sigut una xica, encara tindrien una altra oportunitat de tindre un altre fill, peró no va ser així. Uns anys després, el meu pare va anar a Espanya, on volia trobar un treball que tinguera un sou millor ja que hi anava bastant bé en aquella època i una miqueta més tard, la meua mare i el meu germà van poder anar-hi ací també, que quasi un any després, vaig aparéixer al món jo. No obstant, si no hagués sigut perquè els meus pares haguessin volgut anar a Espanya, jo no hi existiria i molts dels meus cosins tampoc existirien, i possiblement, milions de xiquets o xiquetes amb pares xinesos, no hi existirien o en cas de les xiquetes, ja han sigut abandonades per pares, mes o menys, masclistes, per dir-ho d'una forma.

Aerocas compleix un any sense avions

Després de 14 anys, Carlos Fabra, el president de la Diputació de Castelló va aconseguir inaugurar Aerocas el 25 de Març de l'any passat. L'aeroport de Castelló situat entre Benlloch i Vilanova encara no s'ha estrenat com cal ja que segueix sense avions degut a que no s'ha aprovat el permís de navegació aèria, tot i que Fabra va pronosticar que dos mesos després de la inauguració els avions aterrarien i enlairarien en les pistes, l'aeroport ja ha complit un any sense avions el darrer 25 de Març.

Per una banda,  Aerocas ha sigut un projecte molt costós ja que a part dels 150 milions d'euros gastats aproximadament per la construcció de l'aeroport, Fabra va gastar uns altres 30 milions per publicitat, 300.000 euros per construïr una escultura de Ripollés d'uns 24 metres d'alçada i uns 18 metres de diàmetre en la rotonda situada al costat de l'edifici mig buit, 35 milions anuals per manteniment i 84.000 anuals del sou del director general, Juan García Salas, que a més de no fer res, hi cobra més que l'actual president de la Comunitat Valenciana, Alberto Fabra amb un sou de 67.000 euros anuals i inclús més que l'ex-president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero que hi cobrava  78.184 euros anuals.

Per altra banda, tots els problemes no són econòmics però tenen molt que veure ja que també hi han problemes d'obra que acabaran sent costoses, per exemple, una dada bastant curiosa és que han descobert que l'aeroport està mal construït a causa d'un error de càlcul que farà que l'aeroport siga remodelat per adaptar-se a la normativa del trànsit internacional dels avions. S'ha de demolir la pista principal perquè es puga assegurar un correcte aterratge d'acord amb el criteri de l'Agència Estatal de Seguretat Aèria. També, per aquest error, l'aeroport ha sigut amenaçada per unes plagues de conills.

Per furgar més en la ferida, aquest aeroport ha sigut la protagonista de les bromes en tots els mitjans de comunicació i fins i tot en els concursos. Si Fabra va voler atraure l'atenció dels turistes i de la gent, ho ha aconseguit, missió acabada, Castelló és famosa per tindre un aeroport sense avions, que amb els errors d'obra, els diners que ja ens hem gastat i la crisi que hi ha, dubte que hi aterrisca cap avió.